1) Referit a qualsevol cosa: que és molt blanca.
2) Referit a una persona: que té la pell molt blanca.
3) Referit a una persona: que té la cara pàl·lida, que té la color trencada, a causa d’una emoció molt forta, d’un ensurt, d’una malaltia, etc.
4) Referit al cadàver s’una persona: que té la tonalitat blanquinosa pròpia de la mort.
5) Referit a una idea, a un sentiment, però també a un ésser humà: que és inocent, pur, immaculat.
En la novel·la L’estrep, de Joan Olivares, podem llegir:
Li ho havien volgut amagar, però ella ja sospitava alguna cosa i no li va costar gens ni miqueta d’estirar la llengua d’Hermila, la xica que els feia les faenes de casa, la mateixa Hermileta que se l’havia trobada estirada al llit erta, blanca com un lliri i freda com la mort.
En Pilar Prim, de Narcís Oller, llegim:
En Rossendo, mal amagat darrere sa mare, estava blanc com un lliri, mentre que aquesta, encesa com una posta de sol tardorenca i amb l’enorme pit manxant encara, no feia sinó rumiar com es trauria aviat el fill de prop.
En la novel·la De la ingènua veritat, d’Eduard Soleriestruch, trobem:
No; no digué res… A més a més, ¿per a què? Es limità a posar la seua mà, blanca com un lliri, nafrada amb un robí esplendent, damunt del cap del xiquet… No; no digué res… ¿Per a què?
En la novel·la La casa de les flors, de Joaquim Gonzàlez Caturla, podem llegir:
Una escletxa de llum tornà a obrir-se al cel, l’ombra seguí lliscant i finalment reaparegué una lluna esclatant, blanca com un lliri.
En la novel·la L’ull de la boira, de Joaquim Roca i Pep Castellano, podem llegir:
Ell va eixir d’aquella cuina a tomballons, marejat com un allioli. Estava tot suat i blanc com un lliri. Al carrer va mirar de tranquil·litzar-se i actuar racionalment.