S’usa per a expressar la idea que la cara d’una persona s’ha quedat pàl·lida, que té la color trencada.
En la novel·la Ídols, d’Isabel-Clara Simó, trobem:
I la noia –Marise– que em feia de secretària quan no la necessitava el tiet, em digué alarmada si no em trobava malament, que estava blanc com un mort, o com un llençol, no me’n recordo. La sentia com si la seva veu vingués de molt lluny.