Aquests modismes comparatius s’usen per a expressar la idea que la cara d’una persona s’ha quedat pàl·lida, que té la color trencada.
En la narració Contalles de la boira, d’Enric Valor, podem llegir:
Ara tornà cap al seu treball; després, a migjorn, embolcallat en la boira, tornaria a casa tresullat i blanc com el paper. Aqueixa nit va dormir, puix la lluita de desigs i sentiments, al no cessar dins d’ell tantes i tantes hores, va acabar per esgotar-lo.
En la novel·la Aigua en cistella, de Carme Miquel, llegim:
Recorde que es va quedar blanc com el paper, molt preocupat. Jo esclafí a plorar.
En Set narracions curtes per a una setmana llarga, de Joan Andés Sorribes, trobem:
En veure la reacció del Grau m’he adonat que potser havia desbarrat. L’home s’ha quedat blanc com el paper.
En la novel·la La solsida, de Rafael Arnal, podem llegir:
A Pilot se li havia quedat la boca oberta. Ramon estava blanc com el paper de fumar. Olivares obrí encara un darrer expedient, el més recent.
En la novel·la L’ambició d’Aleix, d’Enric Valor, llegim:
I vam arribar-hi en un bell en sec. Hi havia en terra una dona; era la que es deia Vicenteta; les altres estaven dretes mirant-la, blanques com el paper i preses per una tremenda indecisió. La caiguda era una de molt morena, d’una mitjana edat.
En la novel·la Els embolics dels Hoover, de Joaquim Biendicho, trobem:
Perquè tal com em veieu ara a mi, jo he vist com l’Adsija es quedava blanca com el paper de fumar i després, senzillament, s’ha desmaiat, però no era un esvaïment normal d’aquests que perds el món de vista i et fots un bon patac, no.
Marisol Gonzàlez Felip, en el llibre Frases fetes al nord de la llengua, arreplega l’expressió estar blanc com el paper d’escriure que definix de la manera següent:
Empal·lidir el rostre per una impressió. Ex. Què t’ha passat? Estàs blanc com el paper d’escriure. SIN.: estar com la cera.
NOTA: El modisme comparatiu d’igualtat blanc com el paper s’ha aplicat sempre únicament i exclusivament per a manifestar que la cara d’una persona està pàl·lida, demacrada, engroguida, a causa d’una malaltia o d’una emoció forta com, per exemple, un ensurt. El desconeixement del significat que ha assignat sempre el nostre poble als nostres modismes comparatius tradicionals fa que alguns els usen de manera incorrecta. Observem l’ús indegut que fa Gaetà Huguet del modisme comparatiu d’igualtat blanc com el paper en el seu llibre Els valencians de secà: «A l’alçària del Desert per aquelles planúries que hi ha fins a les Agulles, hi havia uns quants rogles d’ametlers, florits i blancs com el paper, enmig d’aquell paisatge verdós i rogenc, i allà van passar temps i més temps, aquell senyor i vosté, parlant de com era de bonic allò que veien.» Per a expressar la idea que els ametlers eren molt blancs podria haver escrit: blancs com la neu, blancs com una volva de veu, blancs com la llet, blancs com un glop de llet, blancs com una serrada de coloms o blancs com el cotó-en-pèl. Per fortuna, el nostre repertori de modismes comparatius és molt ric, però cal emprar cada comparança quan calga perquè no és igual dir blanc com la neu o blanc com la llet que dir blanc com el paper o blanc com la paret.