Avorrir-se molt.
En El cinquè mag, de Francesc Miralles, llegim:
Per espolsar-se els nervis de sobre, la nit del dissabte va anar al cinema més proper de casa seva per veure una pel·lícula del coreà Kim Ki-duk. Tenia molts números per avorrir-se com una ostra, però la resta de pel·lícules d’aquella multisala encara el convencien menys.
En Na desconeguda, de Manuel Joan i Arinyó, podem llegir:
Nosaltres també ens avorríem com a ostres. Ja havíem jugat a tot. Ja ho havíem jugat tot. I només ens quedava parlar, discursejar, filosofar. Fer plans per al futur, encara que sabíem que la meitat de les coses que déiem eren irrealitzables.
En El diari de guerra d’Olga Ros, d’Armand Company, podem llegir:
Ara, fins a l’octubre, no tinc res a fer i, m’avorrisc com una ostra. Potser és la falta de costum.
En la novel·la L’àngel covard, de Vicent Pallarés, llegim:
Però no, per força havia d’anar amb ells, encara que m’hi avorrís com una ostra.
NOTA: El DNV arreplega el modisme comparatiu avorrir-se com una ostra que definix com a: ‘sentir un gran tedi’.