Molt aspre, tant en sentit real com en sentit figurat.
En la novel·la Nit de foc, de Vicent Marqués, podem llegir:
–Sóc Antoni Pons. Vull parlar amb vosté, ara mateix –l’havia conegut per la seua veu ronca, una veu de pou sec aspra com el dimoni –, a sa casa. És important.
NOTA: Un recurs molt usat per a suplir el desconeixement dels modismes comparatius tradicionals valencians és comparar amb el dimoni. El dimoni aprofita per a tot: és cabota com un dimoni, està agre com un dimoni, està calent com un dimoni, és més roín que el dimoni, té un geni com un dimoni, vaig passar més por que el dimoni, està més sord que el dimoni, pesa com un dimoni, va ploure més que el dimoni, etc. Una cosa que sempre m’ha fet molta gràcia és que, per a expressar que algú o alguna cosa està molt gelat, el comparen amb el dimoni. Per exemple: açò està gelat com un dimoni. Com que segons la iconografia catòlica en l’infern tot és foc, flames, fogueres i brases, ¿com és possible estar gelat en eixes circumstàncies? Dir això és una incongruència molt grossa, però cal reconéixer que és francament graciosa.