Es diu quan una persona o una cosa la veiem, en acabant deixem de veure-la durant un temps i, després, quan menys ens ho esperem, la tornem a veure.
Jordi Raül Verdú, en La velleta refranyera, escriu:
Saps que et conec i fa dies que no et veig per ací? Apareixes i desapareixes com la Mare de Déu d’Agres. Segur que has estat fent el bardoll, veritat?
Àngels Moreno, en Potser a setembre, escriu:
–¿I Marta?
–No ho sé. Ha desaparegut com la Mare de Déu d’Agres i sense sopar. Ja saps com és aquesta xicota. A saber on s’ha clavat.