Anar errant, desorientat, esmaperdut.
Aquest modisme s’usa també amb els verbs caminar, deambular, fugir, passar, rodar, vagar, vagarejar i altres.
Heus-ne ací alguns exemples literaris amb diversos verbs.
En la novel·la Solitud, de Víctor Català, podem llegir:
Veient-la anar d’una banda a l’altra sense nord ni propòsit, com una ànima en pena, s’hauria dit que esperava quelcom incert, inquietador, que havia de venir i no venia.
En la novel·la El tatuatge dels apàtrides, de Josep Palomero, llegim:
L’ancià Francesc Josep, que ja havia deixat arrere els vuitanta anys i en feia més de seixanta que havia accedit a la més alta dignitat de l’imperi, deambulava com una ànima en pena pels solitaris corredors dels palaus en què sobrevivia.
En la novel·la El metge del rei de Joan Olivares, trobem:
Uns dies després, s’intercanviaren els papers. La mare es féu càrrec de la direcció de la casa i l’àvia quedà muda, sorda i gairebé cega, com si se li hagueren acabat les raons per a viure. Caminava per la casa com una ànima en pena i ja no es tornà a preocupar dels animals del corral, dels hamins i les llànties d’oli per al sàbat, de les tovalles netes, d’emblanquinar el fumeral i els brancals de les portes, d’arrancar les herbes del redós del brocal del pou, de rentar la roba de mudar amb les seues pròpies mans.
En la novel·la La mel i la fel, de Carme Miquel, podem llegir:
Pels afores de Caselles, veig vagarejar Adolf Montant com una ànima en pena. El sentiment de rancúnia li rosega el cor com un corcó i li entela l’enteniment.
Vicent Franch i Ferrer, en Palamarinar, escriu:
Vicent Andrés Estellés vessava sobre l’epidermis capitalina des d’un secret gaudi de pobletà que vagareja per les olors com una ànima en pena, com un enamorat foll que cerca pels carrers i les places l’alè d’un misteri innegociable: […]